La carronya-Les flors del mal

El poema s 'emmarca dins de la primera de les sis seccions en que Baudelaire va dividir la seua obra Les Fleurs du Mal, açò és, en la denominada Spleen et Ideal i dins d'ella al cercle de poemes dedicats a la seua amant Jeanne Duval.

Baudelaire no va inserir aquesta peça en la ultima divisió del seu llibre, la consagrada a la mort, com seria lògic. Abans d'elevar-se a una contemplació fervent de la realitat, ens situa, al començament del seu pelegrinatge espiritual, davant d'un cadàver en descomposició. Aquest poema dóna accés a una forma nova de lo bell que serà característica del moviment modern l'"expressionisme".

La Carronya és una composició dividida en tres parts posades en contrast. Primer trobem una descripció sobre lo horrible (estrofes I a V i IX); després una ensonyament, feta d'imatges espiritualitzades (onades, música i formes) (VI-VIII), que és una transposició lírica; i finalment la reacció filosòfica (les tres ultimes estrofes), que és l'expressió del seu espiritualisme més pur, expressat mitjançant el contrast de termes antitètics: “immundícia” i “infecció” front a “àngel”, “estrella” i “sol” (estrofa X); “gracies” i “sagraments” front a “podrir-te” i “ossamentes” (estrofa XI); i “bonica” front a “cucs”, o, “la essència i la forma divina”, front a “amors desintegrats” (estrofa final).

En les tres últimes estrofes, el poeta anuncia a la seua estimada quin serà el seu final, el mateix del de la carronya. En els dos versos finals, li expressa la seua intenció de recordar-la quan açò ocòrrega.

La forma mètrica i estròfica de La Carronya és de quatre versos alexandrins i octosil·làbic, distribuïts de forma alterna: 12, 8, 12, 8; amb rima creuada i consonant.

Troben una sinestèsia en el segon vers de la primera estrofa:  "un bell matí, a l'estiu tan dolç".
  Imatges que es converteixen en símbols:

-“onada” en l'estrofa VI. Aquesta paraula serà repetida com final de vers en la mateixa estrofa, fent-la partícip de rima, però amb diferent significat.

-el símbol “estranya música” es compara als elements naturals establin entre elles una relació basada en el ritme de la descomposició, de la putrefacció (mort i vida).

- “son”, referit a les formes que veu en la descomposició, en la carronya.

El poema començà amb el verb "recorda", en mode imperatiu, adreçant-se a l'estimada. L'importància d'aquesta es reforça amb el vocatiu "ànima meva". El segon vers fa referànsia a la ubicació temporal: "un bell matí, a l'estiu tan dolç". Hi ha un fort contrast entre la ubicació temporal, carregada d'adjectius positius i l'objecte observat, una carronya. Hi trobem un oxímoron entre els substantius "parament" i "rocs", com si es combinara el descans i la lo dur de la mort.


En la segona estrofa continua descrivint a la carronya i ho associa amb lo femení, per això es presenta amb "les cames ben enlaire, com una dona lúbrica".