Bones notícies

SEBASTIÀ, HE APROVAT EL MITJÀ=)

FRANK KAFKA

Frank Kafka neix a Praga el 1883, en el si d'una família de comerciants jueus amb una botiga. El nom d'aquesta era kavka, que en txec vol dir "gralla", animal sinistre, misteriós, solitari... Una mica com ell ja que en el seu diari les idees més repetides son: suïcidi, soledat, silenci i escriptura.

Kafka era o se sentia un alienat. En el moment del seu naixement, Praga formava part de l'Imperi Austrohongarès. Després de llargs anys de lluita, durant els quals la llengua oficial de l'Imperi era l'alemany, a partir de 1880 el txec va assolir el grau de llengua cooficial. Així doncs, Frank neix a Praga, ciutat dominada per Viena, alienació política. Parla alemany dins d'una comunitat que majoritàriament parlava txec, alienació lingüística. I és jueu en una comunitat catòlica, alienació religiosa. El catolicisme presentava problemes d'antisemitisme irracional, que acabaran amb la gran follia col·lectiva de l'Holocaust, que van patir les germanes de Kafka, les quals van morir en camps de concentració. Per acabar-ho d'arrodonir, tot i que el nucli familiar es troba en les seves mateixes condicions, no s'entenia amb la seva família, aquesta és la quarta alienació, l'alienació familiar.

Entre 1901 i 1906 estudia dret i en acabar comença a treballar en una companyia d'assegurances. El 1919 agafa una tuberculosi de la que acabarà morint el 1924. La tuberculosi l'acompanyarà tota la seva vida i, de fet, pensava que la malaltia que patia als pulmons només era la malaltia espiritual que s'havia desbordat.

Va demanar el seua amic Brod que cremara tots els seus escrtits, però afortunadament, no només no va complir els seus desitjos sinó que, a més, va publicar la seva obra, la qual cosa podria veure's com una doble traïció: ell demanava destrucció, final i mort i l'amic li oferia difusió, començament i vida.
També podríem plantejar-nos l'abast d'una decisió d'aquestes característiques, la veritat que pot subjaure en una afirmació com aquesta. Entraríem en el tema de si els escriptors escriuen per a ells mateixos, sense tenir necessitat de publicar les seves obres (de fet, Kafka no va publicar ni El procés ni El castell) o, per contra, senten  el desig de ser coneguts, desxifrats i estimats pel públic lector. En qualsevol cas, tenim que estar agraïts a aquesta traïció, perquè gràcies a ella avui ens ha arribat l'obra d'aquest escriptor genial. I, en darrer terme, sempre podem posar en qüestió la veritat que s'amaga darrere de la seva última voluntat. Si Kafka volia cremar la seva obra, doncs podia molt bé haver-ho fet ell mateix. Més encara quan confia l'acte de destrucció a algú que ja li havia confessat que no podria complir els seus desitjos. De manera que, tal vegada haguem de pensar que Kafka potser no volia que la seva obra acabés devorada pel foc.

A continuació estudiarem la iportància d'aquest autor en la literatura universal:

 El 1912 escriu Die Verwandlung, això és, La Transformació i no pas
  La metamorfosi.  Tanmateix, van ser els nordamericans, els primers traductors del  relat, els que van "inventar" el títol. Per això, sempre s'ha conegut aquest conte per La  Metamorfosi, de la qual cosa es lamentava Borges en un article  de 1983, en ocasió del centenari del naixement de l'escriptor: El 1919 escriu la Carta al pare, que en certa manera és complementària a La metamorfosi. Aquesta obra resumeix perfectament la idea que Kafka vol que ens conformem d'ell mateix. Aquesta novel·leta curta -llegida amb les corresponents cartes de navegació, la més eloqüent de les quals és la Carta al pare- és, en realitat, la història d'un exili, un exili intern. No en va, Kafka també era, sense cap mena de dubte, un exilat intern. Exiliat de tots i de tot, només vivia per escriure.

El vampir-Les flors del mal

Creus que el tema del vampir és un tòpic de la literatura romàntica?

El tòpic del vampirs va començar amb el transcendentalisme que va influir en els autors romàntics obscurs. Com a conseqüència, els autors van crear personatges, com vampirs, fantasmes o dimonis, que mancaven de saviesa i estaven temptats al pecat.

I el tema de la vampiressa? No, el personatge femení no era tant conreat.

La carronya-Les flors del mal

El poema s 'emmarca dins de la primera de les sis seccions en que Baudelaire va dividir la seua obra Les Fleurs du Mal, açò és, en la denominada Spleen et Ideal i dins d'ella al cercle de poemes dedicats a la seua amant Jeanne Duval.

Baudelaire no va inserir aquesta peça en la ultima divisió del seu llibre, la consagrada a la mort, com seria lògic. Abans d'elevar-se a una contemplació fervent de la realitat, ens situa, al començament del seu pelegrinatge espiritual, davant d'un cadàver en descomposició. Aquest poema dóna accés a una forma nova de lo bell que serà característica del moviment modern l'"expressionisme".

La Carronya és una composició dividida en tres parts posades en contrast. Primer trobem una descripció sobre lo horrible (estrofes I a V i IX); després una ensonyament, feta d'imatges espiritualitzades (onades, música i formes) (VI-VIII), que és una transposició lírica; i finalment la reacció filosòfica (les tres ultimes estrofes), que és l'expressió del seu espiritualisme més pur, expressat mitjançant el contrast de termes antitètics: “immundícia” i “infecció” front a “àngel”, “estrella” i “sol” (estrofa X); “gracies” i “sagraments” front a “podrir-te” i “ossamentes” (estrofa XI); i “bonica” front a “cucs”, o, “la essència i la forma divina”, front a “amors desintegrats” (estrofa final).

En les tres últimes estrofes, el poeta anuncia a la seua estimada quin serà el seu final, el mateix del de la carronya. En els dos versos finals, li expressa la seua intenció de recordar-la quan açò ocòrrega.

La forma mètrica i estròfica de La Carronya és de quatre versos alexandrins i octosil·làbic, distribuïts de forma alterna: 12, 8, 12, 8; amb rima creuada i consonant.

Troben una sinestèsia en el segon vers de la primera estrofa:  "un bell matí, a l'estiu tan dolç".
  Imatges que es converteixen en símbols:

-“onada” en l'estrofa VI. Aquesta paraula serà repetida com final de vers en la mateixa estrofa, fent-la partícip de rima, però amb diferent significat.

-el símbol “estranya música” es compara als elements naturals establin entre elles una relació basada en el ritme de la descomposició, de la putrefacció (mort i vida).

- “son”, referit a les formes que veu en la descomposició, en la carronya.

El poema començà amb el verb "recorda", en mode imperatiu, adreçant-se a l'estimada. L'importància d'aquesta es reforça amb el vocatiu "ànima meva". El segon vers fa referànsia a la ubicació temporal: "un bell matí, a l'estiu tan dolç". Hi ha un fort contrast entre la ubicació temporal, carregada d'adjectius positius i l'objecte observat, una carronya. Hi trobem un oxímoron entre els substantius "parament" i "rocs", com si es combinara el descans i la lo dur de la mort.


En la segona estrofa continua descrivint a la carronya i ho associa amb lo femení, per això es presenta amb "les cames ben enlaire, com una dona lúbrica".

Les flors del mal-Activitat 2

"Las señoritas de Avignon", es un quadre del pintor espanyol Pablo Picasso, pintat en 1907. El pintor va fer de la seua obra la referència d'un nou prototip artístic, el cubisme, ja que va ser el primer en iniciar-se en aqueta forma de pintura. Imprimeix un nou punt de partida on Picasso elimina tot lo sublim de la tradició trencant amb el Realisme. 

 

 

http://www.google.com/imgres?um=1&hl=es&safe

 

La persistencia de la memoria o Los relojes blandos, de Salvador Dalí va ser pintat al 1931 i pertany al surrealisme. En aquest quadre apareix la bahía de Port Lligat al clarejar el dia. El paisatge és simple; apareix el mar al fons i una petita muntanya a la dreta. Hi ha tres rellotges tous i deformats, elements que ja havien aparegut en una obra seua del any anterior, Orsificación prematura de una estación. Dalí, segons ell mateix diu, es va inspirar en el formatge camembert a l'hora d'afegir els rellotges al quadre. Un d'ells penja en equilibri de la rama d'un arbre. Més abaix, en el centr, un altre s'acopla a mode de muntura sobre una cara amb llargues pestanyes inspirada en una roda del Cabo de Creus. La cara apareix, també, en altres quadres com El gran masturbador i El enigma del deseo. El tercer està, tal vegada, a punt de deslliçar-se per un mur. Sobre aquest rellotge hi ha una mosca i damunt del de butxaca hi ha un munt de formigues. Els rellotges, com la memòria, s'han reblanir per el pas del temps. Són rellotges perfectament versemblants que segueixen marcant l'hora.

Madame Bovary- Activitat 9

L'erotisme en aquest fragment el trobem en el fet que no es diu directament que és el que estan fent Léon i Emma dins del carruatge mentre aquest passeja pel mig de la ciutat. Això ens insinua un subtil erotisme un poc escandalós per a la època.

Respecte a la cursiva, l'utiliza per a un canvi de narrador. Del narrador omniscient al narrador-personatge. Trobem l'exemple en la següent frase: que tractaven de la catedral.

Madame Bovary-Activitat 5

Les paraules felicitat, passió, embriaguesa, estan en cursiva per donar-li enfasi.  Paul et Virginie ho està per ser el nom d'un llibre.


Segons es pot apreciar en el text l'educació de les joves de l'època era religiosa, però això a Emma la duen a criar-se a un convent. Això ho podem apreciar en la següent frase:

Quan tingué tretze anys, el seu pare l’acompanyà a la ciutat per tal de posar-la al convent.

Apareix un salt enrere quan Emma conta els fets que li van passar quan ella tenia quinze anys. Quan es va passar sis mesos empastifant-se les mans amb aquesta pols de les velles sales de lectura.